Los sustitutos

La tecnologia ens facilita la vida, ens fascina i ens repèl a la vegada. Tenim por d’acabar sotmesos pels avenços, acabar sent esclaus d'allò que hem creat i així es reflexa al cinema. Tenim innumerables exemples d'això, Terminator, Matrix o la recent Gamer entre d’altres. Los sustitutos torna a plantejar el mateix problema, amb certa originalitat en el plantejament però amb la mateixa por tecnològica com a motor de la trama. Hem d’afegir també que està basada en un còmic (The surrogates, publicat per Glénat l’any 2007), un altre exemple de com aquest medi s’ha convertit en una de les més importants fonts de noves històries per a Hollywood.

La trama és força interessant però, com sempre, les reflexions queden relegades a segon pla per centrar-se en l’acció i el suspens. Sembla que la ciència-ficció, un gènere tradicionalment més filosòfic que crític, ha esdevingut pura exposició moral de principis. Ja no es plantegen dubtes com a 2001: una odisea del espacio o Blade Runner, sinó que s'imposen certs valors suposadament universals. És irònic que hagi sigut gracies als avenços tecnològics, precisament, que s’hagi popularitzat un gènere abans reservat per a un petit grup de afeccionats. Mentre que les pel·lícules de Stanley Kubric i Ridley Scott eren de producció quasi artesana, ara, gracies a la infografia, la producció es realitza a nivell industrial. Sembla que estem presenciant una nova etapa del cinema de gènere, un cinema de serie B amb grans pressupostos. Sembla una contrarietat, però, tenint en compte les animalades de diners que es gasten en algunes superproduccions, crec que és una descripció encertada.

Tornant al tema, haig de dir que a part de una trama simplificada i moralista la direcció és també molt impersonal. La fotografia no aporta absolutament res i els actors són només correctes. Bruce Willis interpreta un personatge molt semblant als que ja hi està acostumat, sembla que l’han encasellat. També és curiós l’intent de diferenciar, per mitjà del maquillatge i altres trucs o retocs, els humans dels seus substituts robòtics, encara que el resultat sigui poc subtil i sense més finalitat que predisposar a l’espectador a menysprear aquest futur, no hi ha espai per a la reflexió.

Fitxa a FilmAffinity