Si la cosa funciona

Woody Allen és un dels cineastes vius que segueixo fidelment, encara que algunes vegades el nivell de la seva obra sigui discutible. Amb aquesta pel·lícula torna al seu estimat Nova York, i torna amb un personatge misantrop, malhumorat i suïcida. Qualsevol que segueixi l’obra d’Allen, per poc que sigui, veurà de seguida les semblances amb Manhattan (1979), la considerada gran obra mestre del director. No és casualitat, ja que el guió de Si la cosa funciona el va escriure al 1976 i això es nota.

No només l’entorn del protagonista sembla tret de la màquina del temps, l’estil de comèdia refinada d’Allen també està envellint, de fet, nosaltres també estem envellint. El món s’ha tornat més fosc i el cinisme regna a les grans ciutats, les esperances i les il·lusions de canviar el món als anys setanta pràcticament han desaparegut. Però, per sort, Allen ho sap i no ens enganya. Lo que ens presenta és una comèdia lleugera, d’aspecte quasi teatral, amb les pinzellades justes de profunditat per no caure en la cursileria.

Es clar que, si es compara amb les millors obres del director, aquest últim film no és cap meravella. Peró si la valorem en relació a la resta de estúpides comèdies romàntiques, tant de Hollywood com d’Espanya, que inunden les sales, el nou film d’Allen destaca de manera notable. Les mancances de l’obra no eclipsen en absolut les bondats, que son moltes i molt reconfortants.

En quant als actors, per una part tenim a Larry David, co-creador i guionista de la famosa serie de televisió Seinfeld, i protagonista de l'extravagant serie Curb your enthusiasm, on s’interpreta a si mateix. Tot un personatge en sí mateix que encaixa a la perfecció en el film amb una actuació sorprenent tot i que no sigui actor professional. Per una altre part tenim a Evan Rachel Wood que va fer-se famosa per interpretar una preadolescent rebel a Thirteen i que encarna a la perfecció l'antítesi del protagonista. Si sumem a tota la resta d’actors, grans professionals amb experiència, que adopten el to adequat sense dificultats, tenim una comèdia rodona.

Fitxa a FilmAffinity

El secreto de sus ojos

Han passat cinc anys des de que es va estrenar Luna de Avellaneda i vuit des de El hijo de la novia, abans d'això no he vist res de Campanella. No és un director que m’hagi captivat com per a indagar en la seva obra, només sé que també ha fet televisió. Ha dirigit capítols de Ley y Orden i House entre d’altres i, fins i tot, va embarcar-se en el seu propi projecte per a televisió: Vientos de agua. Aquesta serie va fracassar a Espanya, en part per la pèssima programació de Telecinco, a hores intempestives i amb continus canvis en l’horari d'emissió, però també perquè el públic espanyol no està acostumat a seure davant de la televisió per veure una obra d’aquest tipus. Pot ser hagués funcionat al Digital+.

Però no ens desviem del tema. El secreto de sus ojos és una pel·lícula força entretinguda. Campanella combina a la perfecció el suspens, el drama i l’humor, sense estridències. Els actors, protagonistes i secundaris, brillen amb llum pròpia. La fotografia és més que correcte i la música no és massa insistent i no treu a l’espectador de la pel·lícula com és tan habitual. El guió és sòlid, tot encaixa amb perfecció matemàtica però amb la calidesa necessària per a que no sembli un relat distant. Tot això està molt bé, però no és ni de lluny la obra mestre que molts diuen que és.

Repartits al llarg del metratge hi han moments de gran cinema, plànols i seqüències exquisits. Fins i tot hi ha un exercici de virtuosisme realment impactant en la persecució a l’estadi de futbol. L’estil, però, no deixa de ser clàssic, massa clàssic per al meu gust. Tots aquests moments de gran cinema ja els hem vist, a alguna pel·lícula d’Alfred Hitchcock o de Billy Wilder. Per una altra banda, el conjunt és una mica irregular. Sembla que la creativitat de Campanella hagués funcionat de manera intermitent, arribant a convertir algunes seqüències en moments realment avorrits i innecessaris, sobretot cap al final.

Però el defecte més greu, una cosa imperdonable, és que, quan ja ens te a la butxaca, no se li acudeix una altra cosa que tractar-nos d'estúpids. No puc donar detalls sense fer malbé el final, tot i que és justament aquesta dependència de la sorpresa la que em treu de polleguera. No només s’ha construït el relat partint de la sorpresa final, si no que es remarca de manera tan insistent que s’aconsegueix desinflar el clímax. No ho entenc. Hem vaig sentir traït.

Fitxa a FilmAffinity

Los límites del control

El poder ho vol controlar tot. També vol controlar l’art. El poder és el capital, l'avarícia. Què podem fer nosaltres, simples mortals insignificants? Poc? Res? Tranquils, el propi Art salvarà l’art. Aquesta és, al menys, la proposta de Jarmusch. La veritat és que recordant obres recents com Gran Torino d’Eastwood i Antichrist de Trier, i sumant aquesta última de Jarmusch crec que podem albergar alguna esperança.

L’Art, en el cas que ens ocupa, no només és una idea abstracta, si no que es materialitza plenament. L’art està present al llarg de tot el metratge, i no només en els quadres del Reina Sofia, en l’arquitectura de les ciutats o en el flamenc. El mateix home solitari, el protagonista, és la personificació de l’Art. Un personatge que sembla sorgit del cinema de gènere però que, a la vegada, fuig dels estereotips. Per a la missió que s’ha proposat no necessita armes, ni frases enginyoses, ni noies maques -per molt que se li insinuïn-. Les seves úniques habilitats són la rectitud zen i la imaginació i els seus aliats son els artistes, els bohemis i altres outsiders.

Es clar, Jarmusch pertany a lo que s’anomena cinema underground, o sigui subterrani. Suposo que en contraposició al cel on resplendeixen les estrelles de Hollywood. Un resplendor que enlluerna i no deixa veure més enllà. Està clar, doncs, que Jarmusch ha pres la decisió de enfrontar-se directament a la industria. Bé, tan directament com un artista bohemi com ell pot fer-ho. Aquesta és, precisament, la meravella del film. És una protesta i a la vegada és una captivadora obra d’art. El discurs polític s’ha reduït fins al no res, com l’argument. L’únic que queda és la captivadora fotografia que porta la quasi inexistent narrativa a un espai i un temps llunyà, entre el suspens, l’activisme i la metafísica. I tot això sense cap rastre de la ombra de Jarmusch com a autor, tot un mèrit avui en dia.

Si no us convencen els meus arguments, pot ser us convencen els grans noms que figuren entre els actors participants al film. Si és així, sortireu decebuts, no és una pel·lícula psicològica amb personatges profunds i enrevessats, els personatges són només metàfora i significació -raó de pes, per altra banda, per treballar amb aquests actors i no d’altres-. Aneu al cinema amb la ment en blanc, sense prejudicis ni pors, però sí descansats, ja que és llarga i lenta.

Fitxa a FilmAffinity

Los sustitutos

La tecnologia ens facilita la vida, ens fascina i ens repèl a la vegada. Tenim por d’acabar sotmesos pels avenços, acabar sent esclaus d'allò que hem creat i així es reflexa al cinema. Tenim innumerables exemples d'això, Terminator, Matrix o la recent Gamer entre d’altres. Los sustitutos torna a plantejar el mateix problema, amb certa originalitat en el plantejament però amb la mateixa por tecnològica com a motor de la trama. Hem d’afegir també que està basada en un còmic (The surrogates, publicat per Glénat l’any 2007), un altre exemple de com aquest medi s’ha convertit en una de les més importants fonts de noves històries per a Hollywood.

La trama és força interessant però, com sempre, les reflexions queden relegades a segon pla per centrar-se en l’acció i el suspens. Sembla que la ciència-ficció, un gènere tradicionalment més filosòfic que crític, ha esdevingut pura exposició moral de principis. Ja no es plantegen dubtes com a 2001: una odisea del espacio o Blade Runner, sinó que s'imposen certs valors suposadament universals. És irònic que hagi sigut gracies als avenços tecnològics, precisament, que s’hagi popularitzat un gènere abans reservat per a un petit grup de afeccionats. Mentre que les pel·lícules de Stanley Kubric i Ridley Scott eren de producció quasi artesana, ara, gracies a la infografia, la producció es realitza a nivell industrial. Sembla que estem presenciant una nova etapa del cinema de gènere, un cinema de serie B amb grans pressupostos. Sembla una contrarietat, però, tenint en compte les animalades de diners que es gasten en algunes superproduccions, crec que és una descripció encertada.

Tornant al tema, haig de dir que a part de una trama simplificada i moralista la direcció és també molt impersonal. La fotografia no aporta absolutament res i els actors són només correctes. Bruce Willis interpreta un personatge molt semblant als que ja hi està acostumat, sembla que l’han encasellat. També és curiós l’intent de diferenciar, per mitjà del maquillatge i altres trucs o retocs, els humans dels seus substituts robòtics, encara que el resultat sigui poc subtil i sense més finalitat que predisposar a l’espectador a menysprear aquest futur, no hi ha espai per a la reflexió.

Fitxa a FilmAffinity

Malditos bastardos

Es indubtable que Tarantino ha aconseguit acomplir una de les màximes aspiracions a les que qualsevol cineasta nord-americà pot aspirar: la independència. És capaç de gastar-se centenars de milions de dòlars en disbauxes mes pròpies del cinema de serie Z -així es com es coneixen les produccions amb medis ínfims, per sota de la serie B- com la insuportable Death Proof. Molt lluny queden les magnífiques Reservoir Dogs, Pulp Fiction i la superba, alhora que infravalorada, Jackie Brown.

En aquest cas ens trobem amb una nova barreja de gèneres i estètiques semblant a Kill Bill, però centrada ara en el cinema bèl·lic de serie B i l’espagueti western. Una cosa ens deixa clara Tarantino, sap ficar-se a l’espectador a la butxaca. Una seqüència inicial meravellosa deixa clavats a la butaca als espectadors i un final incendiari (literalment) arrenca els aplaudiments a la platea. També nodreix el metratge amb innumerables referències cinèfiles i cinèfagues (el terme ho diu ben clar, Tarantino s’ho empassa tot), fent les delícies de tots els devoradors insaciables de cinema. La resta? Bé, la narració perd força durant tot el gruix de la pel·lícula. És veritat que hi han moments de genialitat -la seqüència de la taverna o la del strudel són bons exemples, amb els típics diàlegs marca de la casa-, però no son suficients, sabem que ho pot fer molt millor.

Una de les raons de més pes per a aquesta manca de fluïdesa la podem trobar en la irregularitat en quant al pes de cada trama dintre del marc general de l’obra. Els maleïts bastards (Inglourious basterds en l’original, amb aquesta ortografia) no són els protagonistes absoluts, la jove Shosanna n’és l’autèntica i al seu costat els altres semblen més una anècdota graciosa, un caprici excèntric, que uns personatges sencers i amb força. Una llàstima, ja que l’antagonista és simplement genial, un dolent antològic interpretat per un magnífic Christoph Waltz.

Així doncs, m’emporto a casa una bona estona d’entreteniment boig i estrafolari, però ja dic ara mateix que el record no perdurarà gaire a la meva memòria. Trobo a faltar al Tarantino d’abans, i em penso que ja mai no el recuperarem. En el seu lloc tenim a un gran venedor de crispetes.

Fitxa a FilmAffinity