18 de setembre del 2009

District 9




Una de les estrenes del moment és aquesta pel·lícula del debutant Neill Blomkamp portat de la mà de Peter Jackson. El productor ha utilitzat el tant de moda màrqueting viral -publicitat emmascarada d'efecte boca a boca espontani- per dotar-la d’una aureola de cinema independent a contracorrent, la ciència-ficció vista com mai, la pel·lícula més revolucionaria des de Matrix...

La realitat, però, és que és un film més aviat mediocre, entretingut a estones si un té ganes de desconnectar el cervell i deixar-se endur. El començament és prometedor: veiem lo que sembla un reportatge sobre l’home encarregat de dirigir el trasllat d’una colònia extraterrestre ubicada al Districte 9 de la ciutat de Johannesburg cap a un campament a dos-cents kilòmetres de la ciutat -mimesi del famós succés al Districte 6 de Ciutat el Cap, d’on van ser traslladats, al 1965, prop de 60.000 habitants en declarar-lo barri només per a blancs-. Ens expliquen, com si veiéssim el Discovery Channel, que la nau va arribar fa vint anys i es va quedar immòbil sobre el cel de la ciutat durant tres mesos fins que les autoritats van decidir entrar-hi. El que es van trobar va ser una mena de “patera” intergalàctica, amb alienígenes malalts morint de inanició.


La pel·lícula està clarament inspirada en l'apartheid.

Això de l’aspecte documental en una pel·lícula de ficció no es nou. És un recurs del que s’ha abusat bastant per ficar a l’espectador de ple al mig de l’acció. Amb aquest truc es vol donar més versemblança a les situacions que ens mostren. En aquest cas un dels principals problemes és l'ambigüitat del producte, el to de comèdia que marca l’actor principal, fortament semblant al de la serie britànica The Office, barrejat amb una mica de sang i fetge, amb el segell inconfusible del senyor Jackson, i una bona càrrega d’acció, amb tots els clixés del cinema comercial dirigit a adolescents, armes enormes, explosions espectaculars, heroisme èpic i un llarg etcètera.

El resultat és, una vegada més, una idea interessant soterrada per un munt d’efectismes que no deixa lloc per a desenvolupar les idees que es podrien plantejar en quant al racisme, els conflictes de la convivència intercultural o la corrupció dels poders públics. Està clar que aquesta no era la intenció ni del director ni del productor, encara que com a pur entreteniment tampoc no acaba de funcionar, és un film massa dispers.

Fitxa a FilmAffinity

10 de setembre del 2009

Lars von Trier Antichrist




Aquesta va ser la pel·lícula més polèmica del passat Festival de Cannes. No entraré en detalls, hi han imatges molt desagradables que poden ferir algunes sensibilitats, però res que no s’hagi vist abans. Pasolini o Miike arriben fins i tot més lluny que Trier en algunes de les seves obres. Fi de la polèmica.

Així doncs, tenim que Lars von Trier és un provocador. És un artista, es clar, i també és egocèntric i megalòman. La pel·lícula comença amb el seu nom tot seguit del títol, sense cap més introducció com “...presenta” o “escrita i dirigida per...”. L’anticrist és Trier. De fet, es podria considerar que tots els personatges no són més que una projecció de la lluita interna que va patir el director en caure en una profunda depressió. Les metàfores són bastant directes: el nen, la mort de la innocència; l’home, la lògica, la raó; la dona, la bogeria, l’instint; el bosc Edèn, l’únic que té nom, és la seva ànima.



Per una altre banda, una obra completa no pot ser només un exercici de superació personal. Trier agafa els elements més típics del melodrama i del terror, i l’estètica del videoclip i del cinema independent, i els fa miques per reconstruir una estètica i una narrativa pròpia. Si una cosa caracteritza el cinema d’aquest director és la seva independència tant del cinema comercial com del cinema d’autor. Va a contracorrent però amb un rumb concret i precís. No només utilitza clixés, també es nota la influencia dels seus mestres i contemporanis. Podem veure a Kubrick, Bergman, Haneke... i Tarkovsky a qui, fins i tot, dedica l’obra. Totes aquestes influencies hi són, però canalitzades pel poder creatiu i narratiu de Trier. No es deixa endur per l’homenatge sinó que reinventa un gènere, per a alguns menor, amb les eines dels grans mestres, creant un estil propi, únic i inimitable. Pot ser, repeteixo, pot ser, amb aquesta pel·lícula personal, incòmoda, bella i profunda a parts iguals, Trier ha demostrat que és el millor cineasta de l’actualitat, encara que molt per darrere dels seus mestres.



Tot aquell que vagi al cinema buscant el típic film de terror es pot sentir estafat i insultat, ho comprenc. Part d’aquest malentès ve de la promoció feta. Però això també pertany a l’univers Trier. La provocació no és complerta si no hi ha una polèmica i una gran divisió entre la crítica. Sense voler, les crítiques més ferotges contra Trier -poques crítiques negatives analitzen l’obra, es dediquen sobretot a titllar l’autor de misogin i degenerat- han sigut el millor reclam per anar a veure Antichrist.

Fitxa a FilmAffinity

Imago Mortis




Arriba una altra pel·lícula de terror a les sales. Té tots els ingredients per ser més del mateix: un paratge aïllat, un jove traumatitzat, un misteri ocult per personatges sinistres... llavors, ¿per què la vaig a veure?

Per un costat un dels noms que signen el guió és Luis Berdejo, guionista també de [Rec], una pel·lícula amb algunes idees interessants poc explotades. Per una altra banda, el director cita entre les seves influencies a Wim Wenders, Roman Polanski, Peter Greenaway i l'expressionisme alemany i el giallo italià. I, finalment, la possibilitat de descobrir un nou talent, Oona Chaplin, la filla de Geraldine -que també surt al film, afegint més expectació-.

El resultat, però, és decebedor. Més encara, jo diria que és catastròfic. Totes les citades referències es queden en això, cites. La influencia de l'expressionisme la trobem en el nom de l’escola de cinema on transcorre l’acció, F. W. Murnau, el sobrenom que els alumnes posen al director, Caligari, i alguns decorats de cartró pedra que no serveixen per res més que fer riure. De les altres referències no he trobat ni rastre, tret del giallo. Els amants del cinema de terror segurament coneixen aquest moviment Italià dels anys 60 que va tenir el seu apogeu entre els 70 i els 80. El més representatiu -i el més interessant, per a mi- és Dario Argento. Aquest subgènere destacava per la força visual de les seves imatges, l’ús de recursos arriscats i certa obsessió per la sang. En la pel·lícula que ens ocupa aquests trets desapareixen i l'únic que hi ha, relacionat amb aquest gènere, son un parell de seqüències amb moviments de càmera exagerats, talls de plànol sobtats amb repetició i música estrident.

Tota la història de la tanatografia està terriblement desaprofitada, quedant en una mera anècdota. Tot l’argument fa aigües, els personatges estan desdibuixats fins a desaparèixer, la direcció d’actors és pràcticament inexistent, l’atemporalitat de l’espai no deixa que ens identifiquem amb el protagonista, la música no acompanya l’acció -excepte quan toca donar un sobresalt, per descomptat- i la història d’amor entre els personatges es massa pueril. En definitiva, m’he avorrit, no he trobat un sol punt que m’hagi interessat. Si als fans incondicionals del cinema de terror els hi pot agradar, jo no sé per quina raó

Fitxa a FilmAffinity

Tres dies amb la familia




El cinema català pot estar d'enhorabona, Cesc Gay, Ventura Pons i Isabel Coixet han aconseguit fer-se un bon lloc a les sales de cinema d’arreu del món, i ara les joves promeses poden realitzar i estrenar en sales comercials les seves obres més personals. A sobre, els espectadors hi donen suport mantenint a la cartellera Tres dies amb la família durant tot un més, i qui sap quant temps més.

Una noia torna de França per assistir a l’enterrament del seu avi, el cap d’una família de la burgesia catalana. Durant els tres dies que passa amb ells anirem descobrint com la aparent unitat familiar es només una façana que oculta mentides, rancors i incomunicació.

Aquesta és una pel·lícula arriscada i honesta. Arriscada, sobretot, per ser una pel·lícula parlada en català, castellà i, fins i tot, una mica de francès; però també per ser un film contemplatiu, on els gestos diuen més que les paraules, sense histrionismes ni melodrames. I honesta per la veritat que desprenen uns personatges perfectament definits, i per la sensibilitat que desprenen les imatges de la pel·lícula.

El risc i l’honestedat són la matèria prima de tot creador per a convertir-se en artista, i la jove directora, Mar Coll, va molt ben encaminada. Però la seva opera prima no és, ni molt menys, perfecta. En el sentit purament dramàtic el film no està complert, sembla que l’estancament emocional dels personatges s’hagi propagat com una plaga per tot el metratge, refredant el drama molt per sota de lo desitjable.

És veritat que es tracta d’un retrat familiar, amb un fil conductor molt fi, quasi sense història. I és veritat que anar descobrint la difícil relació entre els membres de la família és tota una aventura per sí mateixa. Però és veritat també que la directora es perd en alguns moments, amb alguns plànols forçats, que poc a poc van distanciant a l’espectador de la pel·lícula. El problema de fer una obra amb tan poca tensió dramàtica és que el clímax no té la suficient força com per a gravar-se a la retina i perdurar. Per una altre part el minimalisme estètic que en un primer moment sembla plasmar perfectament la idiosincràsia d’aquesta família es converteix en un impediment per crear l’ambient adequat en el moment en que la protagonista entra a l’habitació de l’avia. El resultat és una bona pel·lícula que podria haver estat molt millor, esperem que Mar Coll segueixi pel bon camí i aviat ens demostri de lo que és capaç.

Fitxa a FilmAffinity