Tres Monos

El xofer d’un polític es fa responsable de la mort d’un vianant en atropellar-lo el seu cap a canvi d’una bona quantitat de calés en sortir dels nou mesos de presó que li cauen. La vida de la seva dona i el seu fill no resultarà fàcil durant l'absència del pare.

El cinema turc no sol arribar a les nostres sales. Per sort, aquest cop, el premi al millor director al festival de Cannes i la qualitat de les seves anteriors pel·lícules han suposat suficient aval com per estrenar Tres Monos al nostre país. No voldria pas entrar a discutir l’entrada de Turquia en la Comunitat Europea, però sí he de dir que Ceylan és un director plenament europeu. El to de tragèdia ve directament heretat de la tradició grega, en la precisió de la càmera es veu l’influencia d’Antonioni i els silencis bé podrien formar part d’una pel·lícula de Bergman. Però més enllà de les arrels on es cimenta l’obra de Ceylan està el seu punt de vista. El director turc ens retrata als tres personatges principals deixant de banda les moralitats, endinsant-se en les mentides i mitges veritats, els fantasmes del passat i les pors que configuren la seva voluntat de viure. Aquest film desprèn veritat pels quatre costats i a la vegada ens mostra una realitat subjectiva on el color del cel, la música i els sons de l’ambient, els somnis i les fantasies, tot el conjunt dona forma al drama.

Alguns, potser, pensen que el ritme pausat i els enquadraments bellament precisos desvirtuen el naturalisme de la narració, en canvi, l’efecte que produeixen les imatges és més aviat captivador. L’espectador es veu hipnotitzat per l'estètica, mentre el seu cervell es veu lliure per endinsar-se en la ment dels personatges. No m’aventuraré a dir que es tracta d’una obra mestra, pot-ser amb un parell més de visionats surtin defectes que en un primer moment no he sigut capaç de veure, però sí puc dir que és la millor pel·lícula de Nuri Bilge Ceylan i, segurament, la millor pel·lícula de les que he vist aquest any, exceptuant Gran Torino, per descomptat.

Lo que no em puc treure del cap és que la continuïtat de la modernitat al cinema europeu l’hem d’anar a trobar a Turquia, exquisida ironia.

Fitxa a FilmAffinity