Ponyo en el acantilado

Ponyo en el acantilado és l’extrem oposat a lo que ens proposen les grans companyies d'animació nord-americanes. Contra la fastuositat tecnològica d’aquelles, l’estudi Ghibli, amb Miyazaki al capdavant, creen una obra totalment artesana, dibuixada a mà com totes les pel·lícules del gran mestre, segurament recordeu encara El viaje de Chihiro o La Princesa Mononoke que van fer trontollar l'hegemonia de Disney.

Però les diferencies no són només tècniques, també a nivell narratiu n'hi han de molt importants. A Ponyo en el acantilado no hi han grans accions heroiques, no és una aventura èpica. Miyazaki ens posa al costat d’un nen de cinc anys, amb tota la seva ingenuïtat i fantasia, però també ens mostra l’aventura de viure i descobrir el mon tal com és. Des del primer moment, la pel·lícula és un plaer per als sentits -la espectacular animació de l’aigua de la mà del propi mestre als seus 67 anys d'edat és impressionant-, sense deixar de banda la profunditat emocional característica del director. La màgia de Miyazaki consisteix en crear un món de fantasia amb personatges reals i complexos, les relacions entre ells son l’autèntic tema de l’obra. Evidentment, és una pel·lícula d’amor, però no de l’amor romàntic de comèdia barata, si no de l’amor a tots els nivells: l’amor d’una mare pel seu fill, l’amor entre adults, l’amor infantil...

Potser alguns fans de Miyazaki poden pensar que el mestre s’ha estovat i ja no és el misantrop amant de la naturalesa que s'entreveu en altres films seus, però res més lluny de la realitat. En aquest cas no hi ha pràcticament conflicte entre la humanitat i la naturalesa ja que el poder d’aquesta última es devastador i insuperable per als ridículs humans que responen amb resignació als esdeveniments. L’únic conflicte és el desordre natural ocasionat per l’amor entre Ponyo, la nena-peix, i Sakuke, i té una resolució de lo més senzilla.

Vull deixar clar que senzill no vol dir simple, és molt reconfortant pensar que encara hi ha qui creu que els nens no són estúpids, i és capaç de crear una historia apassionant barrejant la fantasia més desbordant (literalment) amb els sentiments més humans sense caure en la sensibleria. Ponyo en el acantilado és una pel·lícula per als nens, per als adults que viuen en pau amb la seva infància i per a aquells que ja no se’n recorden de com va ser la seva infància.