Tres dies amb la familia

El cinema català pot estar d'enhorabona, Cesc Gay, Ventura Pons i Isabel Coixet han aconseguit fer-se un bon lloc a les sales de cinema d’arreu del món, i ara les joves promeses poden realitzar i estrenar en sales comercials les seves obres més personals. A sobre, els espectadors hi donen suport mantenint a la cartellera Tres dies amb la família durant tot un més, i qui sap quant temps més.

Una noia torna de França per assistir a l’enterrament del seu avi, el cap d’una família de la burgesia catalana. Durant els tres dies que passa amb ells anirem descobrint com la aparent unitat familiar es només una façana que oculta mentides, rancors i incomunicació.

Aquesta és una pel·lícula arriscada i honesta. Arriscada, sobretot, per ser una pel·lícula parlada en català, castellà i, fins i tot, una mica de francès; però també per ser un film contemplatiu, on els gestos diuen més que les paraules, sense histrionismes ni melodrames. I honesta per la veritat que desprenen uns personatges perfectament definits, i per la sensibilitat que desprenen les imatges de la pel·lícula.

El risc i l’honestedat són la matèria prima de tot creador per a convertir-se en artista, i la jove directora, Mar Coll, va molt ben encaminada. Però la seva opera prima no és, ni molt menys, perfecta. En el sentit purament dramàtic el film no està complert, sembla que l’estancament emocional dels personatges s’hagi propagat com una plaga per tot el metratge, refredant el drama molt per sota de lo desitjable.

És veritat que es tracta d’un retrat familiar, amb un fil conductor molt fi, quasi sense història. I és veritat que anar descobrint la difícil relació entre els membres de la família és tota una aventura per sí mateixa. Però és veritat també que la directora es perd en alguns moments, amb alguns plànols forçats, que poc a poc van distanciant a l’espectador de la pel·lícula. El problema de fer una obra amb tan poca tensió dramàtica és que el clímax no té la suficient força com per a gravar-se a la retina i perdurar. Per una altre part el minimalisme estètic que en un primer moment sembla plasmar perfectament la idiosincràsia d’aquesta família es converteix en un impediment per crear l’ambient adequat en el moment en que la protagonista entra a l’habitació de l’avia. El resultat és una bona pel·lícula que podria haver estat molt millor, esperem que Mar Coll segueixi pel bon camí i aviat ens demostri de lo que és capaç.

Fitxa a FilmAffinity