Delta

No és gens comú que s’estreni a les sales comercials del nostre país una pel·lícula hongaresa. En aquest cas, tot i haver guanyat el Premi de la Crítica Internacional al Festival de Cannes ha trigat tot un any en estrenar-se. I ha durat dues setmanes a les sales.

Pot ser l’argument no ha ajudat massa a portar el públic a les sales. Un noi torna a casa després de molts anys d’haver mort el seu pare i sense mantenir contacte amb la seva mare, per descobrir que té una germana. Decideix instal·lar-se a la cabanya del seu pare mentre construeix una casa al ben mig del riu. La seva germana se'n va a viure amb ell per ajudar-lo i això no agradarà gaire al seu padrastre ni als tradicionals habitants del poble. Però no tot és el que sembla i de seguida queda clar que el rebuig a la relació per part del nou marit de la mare amaga un sentiment més profund vers la noia.

Tota una tragèdia. De fet, està inspirat, molt lliurement, en Hamlet de Shakespeare i Electra d'Eurípides. Tornem a trobar una pel·lícula que s'endinsa en la modernitat partint dels clàssics. En aquest cas, però, el film no arriba a ser tot lo arriscat que un es pot esperar d’una pel·lícula moderna. El director Kórnel Mundruczó, encara siguent jove, porta a les seves esquenes tres llargmetratges, i això es nota. És una historia minimalista, la càmera expressa amb bellesa i poesia els sentiments dels personatges, sense melodrames. Una càmera contemplativa que es recrea en els relaxants paisatges del delta del Danubi. El paisatge representa perfectament el sentiment de solitud i alliberament dels protagonistes. La fotografia, per descomptat, capta totes les subtileses tant del delta com de les persones amb una preciositat que no desvirtua la cruesa del drama. ¿Què és lo que falla llavors?

En la meva opinió la idea no s’ha portat a l’extrem. És una bona pel·lícula, però no perdura en la retina de l’espectador. Li falta quelcom més salvatge, un contrast més evident entre la vida dels protagonistes i la de la resta del poble. Segurament, part de la falta de força es deu a que l’actor protagonista va morir a mig rodatge i van haver de començar de nou amb el jove compositor del tema principal com a actor. Una cosa així deixa petjada al cel·luloide.

Fitxa a FilmAffinity

La última casa a la izquierda

El cinema de terror es mou sempre en terrenys coneguts plens de tòpics. Aquesta vegada ens trobem amb un remake -ja sabem que les idees a Hollywood escassegen- de la primera pel·lícula de Wes Craven, que tant d'èxit va tenir més tard amb Pesadilla en Elm Street. Però no s’acaba aquí el joc de referencies, ja que Craven es va inspirar en El manantial de la doncella d’Ingmar Bergman. No cal dir que tot el treball del gran director suec en torn al be i al mal, la religió, l’odi, la ignorància i la venjança s’esfum completament en tots dos casos. Un altre cop les adaptacions, o inspiracions, es centren en l’argument i l’acció, deixant de banda qualsevol possible reflexió sobre el que passa.



Tenim a una parella amb la seva filla adolescent, la casa del llac de cap de setmana allunyada de la civilització i uns psicòpates que fan de les seves. Per un moment sembla que la pel·lícula vol explicar quelcom d’interessant, fins i tot pot intuir-se una lleu semblança a Funny Games de Michael Haneke, però la il·lusió no dura gaire. Des del primer moment la música melodramàtica de gènere, la realització d’impacte visual buida d’ànima -l'autèntic horror està en la càmera lenta!- i els canvis sobtats i sense gaire justificació en el comportament dels personatges, evidencien l’absurditat del producte.

Tant de bo hagués tingut el comandament a distancia de Funny Games per tirar endavant la pel·lícula i fer més suportable el patiment. No patia per la sort o desgracia dels protagonistes si no per la meva pròpia mala sort. Bé, és cert que no m’esperava gens ni mica una revolució en el terreny del cinema de psicòpates, però el que he vist em sembla que no val la pena ni com a entreteniment. Pot ser aquesta última versió és una mica més suau que la de Craven, al menys en el sentit purament visual, però també té la seva ració de sang i fetge. De fet, prefereixo l’aspecte naïf de serie B de l’original, té un cert regust amateur que lliga millor amb la violència gratuïta. I per sobre de totes les gratuïtats, la seqüència final, una bajanada del tot inexplicable, excessiva i fora de lloc, insultant diria jo.

Fitxa a FilmAffinity

Tres Monos

El xofer d’un polític es fa responsable de la mort d’un vianant en atropellar-lo el seu cap a canvi d’una bona quantitat de calés en sortir dels nou mesos de presó que li cauen. La vida de la seva dona i el seu fill no resultarà fàcil durant l'absència del pare.

El cinema turc no sol arribar a les nostres sales. Per sort, aquest cop, el premi al millor director al festival de Cannes i la qualitat de les seves anteriors pel·lícules han suposat suficient aval com per estrenar Tres Monos al nostre país. No voldria pas entrar a discutir l’entrada de Turquia en la Comunitat Europea, però sí he de dir que Ceylan és un director plenament europeu. El to de tragèdia ve directament heretat de la tradició grega, en la precisió de la càmera es veu l’influencia d’Antonioni i els silencis bé podrien formar part d’una pel·lícula de Bergman. Però més enllà de les arrels on es cimenta l’obra de Ceylan està el seu punt de vista. El director turc ens retrata als tres personatges principals deixant de banda les moralitats, endinsant-se en les mentides i mitges veritats, els fantasmes del passat i les pors que configuren la seva voluntat de viure. Aquest film desprèn veritat pels quatre costats i a la vegada ens mostra una realitat subjectiva on el color del cel, la música i els sons de l’ambient, els somnis i les fantasies, tot el conjunt dona forma al drama.

Alguns, potser, pensen que el ritme pausat i els enquadraments bellament precisos desvirtuen el naturalisme de la narració, en canvi, l’efecte que produeixen les imatges és més aviat captivador. L’espectador es veu hipnotitzat per l'estètica, mentre el seu cervell es veu lliure per endinsar-se en la ment dels personatges. No m’aventuraré a dir que es tracta d’una obra mestra, pot-ser amb un parell més de visionats surtin defectes que en un primer moment no he sigut capaç de veure, però sí puc dir que és la millor pel·lícula de Nuri Bilge Ceylan i, segurament, la millor pel·lícula de les que he vist aquest any, exceptuant Gran Torino, per descomptat.

Lo que no em puc treure del cap és que la continuïtat de la modernitat al cinema europeu l’hem d’anar a trobar a Turquia, exquisida ironia.

Fitxa a FilmAffinity

Coco, de la rebeldía a la leyenda de Chanel

Segons el meu parer, n’hi han dos tipus de biografies de personatges cèlebres: les explicatives i les metafísiques. El primer tipus ens narra una part de la vida -de vegades la vida sencera- del personatge en qüestió, sense cap més intenció que desvetllar els successos i les intimitats que van forjar el caràcter del famós i el van propulsar cap a l'èxit. El segon tipus, en canvi, utilitza la figura del protagonista com a reclam per reflexionar sobre la humanitat en general o, de vegades, algun tema més abstracte i filosòfic. D’aquest segon tipus n’hi han grans obres mestres del cinema, com Andrei Rublev del gran mestre rus Andrei Tarkovsky. Coco, de la rebeldía... és clarament del primer grup.

El problema amb les biografies explicatives és que deixen poc espai per als pensaments del director. Com que entenc el cinema com a obra d’art, crec que sempre és necessari que l’artista deixi part de la seva consciencia en el film, i això és molt difícil quan es fa una pel·lícula d’un personatge molt conegut i sobre el que la majoria de la gent en té alguna opinió o coneixement. En aquest cas, donat que la pròpia Gabriel Chanel, més coneguda com a Coco, va tergiversar i mentir descaradament sobre el seu passat al llarg de tota la seva vida, el material del que es parteix pot arribar a ser molt interessant. Em ve al cap l’arriscada Llámame Peter, centrada en la vida del famós Peter Sellers, on la persona i els personatges que va interpretar es barregen en un ambient psicodèlic que donen un encant particular al biòpic, allunyant-lo del classicisme que impera en el gènere.

La pel·lícula que ens pertoca avui narra la vida de Coco abans de convertir-se en la famosa dissenyadora, des d’una perspectiva extremadament lineal, amb una direcció mediocre que no deixa lluir el magnífic treball de fotografia. L’elecció de càsting sí està a l’altura, encara que el paper de Coco no sigui el més apropiat per que Audrey Tautou es llueixi. Pot ser, molta gent es sentirà decebuda si acudeix al cinema a veure els magnífics dissenys de la protagonista, ja que no és fins al final que arribem a aquesta època de la seva vida. És, més aviat, una història de superació personal com qualsevol altre, amb una dona com a protagonista. Encara que alguns puguin considerar-la com a exemple del nou feminisme, jo no veig com pot ajudar a reivindicar la posició de la dona en la societat una pel·lícula d’època. Annie Hall de Woody Allen sí és una pel·lícula feminista.

Fitxa a FilmAffinity

Radio encubierta

En principi hi han dos tipus de potencials espectadors per a aquesta pel·lícula. Per un costat tenim els amants de les comèdies romàntiques que, pot ser, tenen a Richard Curtis com el màxim representant de la nova comèdia romàntica anglesa, amb títols com Cuatro bodas y un funeral, Love actually o la saga de Bridget Jones a les seves espatlles. Sense oblidar els seus inicis com a guionista de televisió amb Rowan Atkinson a L’escurço Negre i Mr. Bean-. Per una altre banda, tenim als melòmans, en especial als amants del rock and roll dels anys 60, l'època amb més creativitat per habitant en la història de la música popular, que no es voldran perdre la fabulosa selecció musical que se sent al llarg de tot el metratge.

L’argument és només una excusa, un noi arriba a bord d’un vaixell des d’on es transmet una radio pirata de música rock. Paral·lelament, un Lord de la Càmera del Comuns del Regne Unit és l’encarregat de desempallegar-se de totes aquestes emissores que, de fet, no incompleixen cap llei. L’enfrontament entre emissores i govern podria ser interessant si es materialitzés d’alguna manera, però acaba sent repetitiva i avorrida. L’altre argument principal, la cerca del pare per part del suposat jove protagonista, tampoc acaba de funcionar. Dic “suposat” perquè hi han masses personatges i trames com per considerar protagonista només a un, encara que el punt de vista a l’inici de la pel·lícula estigui al costat del jove nouvingut.

El principal problema del film és que es deixa emportar per la bogeria dels personatges però sense atrevir-se a desfer-se del tot de la clàssica narrativa lineal. El resultat és un grapat de clips musicals i uns quants gags, més o menys graciosos, incrustats en una trama difosa i sense força. La pitjor part se l’emporten els actors, m’angoixa veure tot el talent malaguanyat en aquesta pel·lícula. Encara que hi han moments interessants i algunes interpretacions destaquen en certs moments, el conjunt és depriment. “Radio encubierta” és una llarga comèdia pueril, edulcorada i amb un argument sense cap ni peus, ni tan sols s’ha aprofitat la bogeria i el caos del rock per donar més frescor a la pel·lícula. Un últim detall, Emma Thompson només fa un petit “cameo”, o sigui, com si no sortís.

Fitxa a FilmAffinity