Gran Torino

Ho admeto, tinc debilitat per les pel·lícules de Clint Eastwood. És un director que mai m’ha defraudat, totes les seves pel·lícules son interessants en un aspecte o altre. Potser és un director ancorat al classicisme, que no pot ni vol anar més enllà en la utilització del llenguatge cinematogràfic, però es que tampoc li cal. Aquesta última prova de la seva genialitat així ho demostra. Eastwood interpreta ell mateix a Walt Kowalski, un veterà de la guerra de Corea, malcarat, malparlat i xenòfob. No suporta ni entén als seus propis fills i nets i, degut a la mort de la seva dona, es troba de cop en plena solitud. El barri ha canviat molt i ja pràcticament tots els seus veïns son hmongs, una ètnia del sud-est asiàtic. Ens trobem amb un plantejament senzill, ple de clixés, que creix amb cada segon que transcorre, fins a convertir-se en un drama profund, en una reflexió sobre l’espiritualitat, la tradició, la culpa, la redempció, la vida i la mort.

És increïble com estructura Eastwood la pel·lícula de manera que la identificació amb els personatges i la situació sigui immediata i tenir temps així per desenvolupar amb profunditat les idees que vol expressar. Idees que expressa amb la seva típica naturalitat, sense moralismes de cap tipus, una cossa molt difícil de trobar avui en dia. No només l’estructura del guió és excel·lent, els diàlegs, els actors, la fotografia, la música, tot treballa al mateix nivell per crear l'atmosfera adient.

No voldria predisposar massa a l’espectador a experimentar les sensacions que m’ha transmès a mi la pel·lícula, crec que la millor manera de gaudir del cinema és deixant-se endur per lo que ofereixen les imatges. En aquest cas, però, m’agradaria incidir especialment en el Gran Torino del títol, un cotxe que utilitza de manera magistral durant tot el film per materialitzar els desitjos del personatges. És fascinant veure com es canalitzen moltes de les emocions a través d’un objecte com si d’un fetitxe es tractara. Un amulet que és capaç d’atrapar l’anima dels personatges però sense tenir un gran protagonisme per sí mateix. Aquest és el gran secret de Gran Torino.

Tot aquell que pensi que és una obra menor d’Eastwood crec que està totalment equivocat, les grans obres no ho son per tenir grans arguments, grans actors o grans pressupostos, ho son perquè les coses més senzilles ens fan sentir les més grans emocions. I aquesta es una obra mestra.

El intercambio

Clint Eastwood dirigeix un excel·lent drama. La història comença de manera senzilla, Christine Collins, una mare soltera a Los Angeles dels anys 20, cerca al seu fill desaparegut. Quan la policia sembla haver trobat al petit ella descobreix que s'han equivocat, el nen que han trobat no és el seu fill. D'altra banda, un predicador denuncia incansable la corrupció que impera en el departament, arribant fins i tot a atacar la reputació del cap de policia. Això duu a la policia a pressionar la Christine perquè accepti al nen com el seu fill, i és aquí on comença l'horror, la desesperació de la mare impotent que no només no ha recuperat el seu fill sinó que es veu sotmesa a tot tipus d'abusos de poder per part del Capità de policia amb l’objectiu d’ocultar el fet a l'opinió pública.

En aquesta història la línia entre el bé i el mal està clarament definida, gairebé en excés en alguns moments, però Eastwood dirigeix la pel·lícula com només ell sap fer. Crec sincerament que en altres mans aquest guió de J. Michael Straczynski, que ha donat el salt a la gran pantalla després de molts anys dedicat a la televisió, hauria estat un autèntic desastre i és que la història podria ser perfectament la d’un telefilm de sobretaula. Però ens trobem amb un drama profund, amb personatges molt bé definits i una execució perfecta. Ajuden molt una direcció artística impecable, una fotografia magnífica i uns actors més que correctes.

L'únic però que hi trobo a la pel·lícula és l'elecció d’Angelina Jolie per interpretar a la dolguda mare. No se si és la seva exuberància física o si és que realment no està a l'altura del paper, ja que carrega ella pràcticament sola amb tot el pes del drama. És possible que els seus companys de l'Acadèmia de Hollywood sí hagin vist aquest esplendor que jo m'he perdut ja que l'han nominada per als Oscar, potser el doblatge tingui una mica de culpa.

En definitiva, és una pel·lícula d'excel·lent factura, “de les que ja no se’n fan” com dirien els amants dels clàssics. Una pel·lícula entretinguda, commovedora i profunda a parts iguals. No arriba al nivell de Mystic River o Million Dollar Baby, per citar dos dels millors últims treballs d’Eastwood però es una gran obra sense cap mena de dubte.